COM VEIEM CRÉIXER TEIXITS MUTS.
Observacions sobre la sèrie El silenci de Miguel García Cano.
El paisatge, gènere on regia la voluntat d’espai descobert o per descobrir, on es manifestava el projecte de registre del món, de taxació de la terra en propietats commensurades i classificades com a àrees transitades o impossibles, ha sigut sotmés a una proposta de re-organització. Sense vectors aeris de fugida, sense elements tensors de perspectiva explícits, la mirada s’obliga a recórrer la pell del territori representat. Sense línia dominant de projecció a distància, aquesta fantasmagoria que és el desig de representar es bolca cap al relleu, cap a les pulsacions de la terra recordada.
L’orografia, que va ser abstreta per a operar com a mitjà del coneixement visual, es transfigura en el seu objectiu final, i l’art de la pintura torna a la seua raó pre-topogràfica. La mà que pinta renunciant a termes estrictes de profunditat, estableix el principi del tàctil en els relleus als quals s’adapta, i l’absència de codis de ruptura de plans exigeix la disposició de punts de connexió tangents, sense interrupció. En l’era de l’immaterial, es restaura la continuïtat de la matèria vista i, en el context de l’art públic, Miguel García Cano posa en pràctica una relació d’absorció, abstracció, en què la mirada dista dels significats no més lluny de l’abast de la mà.
El talps, la pell, és terme temporal del desig de veure i terme espacial, punt de trobada de les mirades. Es restaura una llei orgànica que re-organitza els paisatges del silenci mitjançant les accions de disposició de taques sense centralitat. El paisatge creix des d’un origen indeterminat i la muntanya amable i antròpica (camp de representació en sentit literal) es desenvolupa en moviment uniforme i extens. Cap línia de força vol adscriure’s a una lògica òbvia de disseny compositiu i el desenvolupament de les zones de color es produeix recreant, no simulant, l’aparent la naturalitat d’un teixit cel·lular reproduint-se.
La tela, que ha suportat el procés tècnic de creació del paisatge, la sublimació de la naturalesa en artifici visual, és impulsada de retorn cap a una categoria pròxima al que és viu i, així com l’ orgànic assumeix i exerceix funcions com a àmbit de representació, aspira a involucionar cap al teixit, entramat fisiològic o pell del món. És això un intent per restablir una relació originària? Potser. L’art renuncia constantment a la seua experiència. És un exercici de renúncia, de depuració? Segurament, però… És símptoma d’un nou inici en la pràctica pictòrica de Miguel García Cano?
És silenci. El paisatge tatuat sobre la pell del món, prèviament instaurada com a condició de pintura, renúncia a la reverberació. El creixement del teixit dens i continu sembla impossibilitar qualsevol ressò i les veus de les formes emergint com a imatges són reexpedides als seus propis sentits. Abolit l’espai de transmissió, els significants queden subsumits en el mateix relleu representat per a acollir-los. Sense proclamar cap mena d’essències, es remeten tan sols al seu gruix originari d’imatges. És en la continuïtat radical, densa i opaca, d’aquests teixits pintats on veiem créixer el silenci.
Traducció: Josefina Catalá Carpintero