PAISATGE DE LES MERAVELLES
El viatge per Catai de García Cano.
I.
“Ara deixem aquesta ciutat i comencem a parlar d’un altre país que es diu Dagova. Qui parteix d’aquesta ciutat de què us he parlat abans cavalca dotze jornades entre Llevant i grec, i no troba cap casa perquè les gents han abandonat tota la plana i tots han fugit a les muntanyes, on viuen en forts, per por de les males gents, lladres i bandits, i als exèrcits, que causen grans danys i pèrdues moltes vegades han de viatjar constantment pel país.” D’aquesta manera s’expressa Marco Polo en el capítol XLX del seu Llibre de les Meravelles, “On es parla de la gran i noble ciutat de Balc”.
Marco Polo ha partit de Venècia, amb tot just dèsset anys, juntament amb son pare i el seu oncle, a la recerca de terres recòndites. Ha partit, en la segona meitat del segle XIII, disposat a obrir rutes allà on rutes no hi hagué; a caminar per terres agrestes i perilloses i a arriscar la vida mateixa en l’intent. Ha begut vins dolços i provats pans amargs; ha conegut el palau del Gran Khan i els casinyots dels seus súbdits més pobres. Ha vist valls i ciutats que llavors van tindre diferents noms, més enigmàtics si cap –Turcomania, Vall de la Foscor, Rosia, Ciorcia…
I enfront de les actuals Turquia, Sibèria, Rússia o Manxúria -nomenades llavors amb paraules tan plenes de rememoracions-, el viatger venecià ha visitat altres terres, misterioses també, l’apel·latiu intacte de les quals encara designa fulgors de temps passats. Samarcanda, la ciutat de les catifes i el comerç, cort del gran Imperi de Tamerlà, el nom il·lés del qual evoca encara la necessitat inesperada de ser allí entre catifes màgiques i passat, és descrita pel venecià com un lloc ple de “bellíssims jardins” i “tots els fruits que l’home puga desitjar”.
I no decep Samarcanda tampoc en el present: en arribar-hi el viatger troba tot el que anava buscant. O troba almenys el que, de tant buscar-ho, de tant voler-ho, acaba per veure –per inventar– davant els ulls.
Potser és cert que les ciutats –els paisatges- són textos i que cada vegada que partim cap a un destí desconegut portem amb nosaltres, escrit a foc en la nostra imaginació, tot allò que ens van comptar que havíem de veure. Tal vegada per aquest motiu en arribar a Amèrica Colom va creure veure la Xina, la Catai de Marco Polo, tapissos i fruits prohibits; luxe, diferència.
Ordenar el món, dominar-lo: aquesta seria l’aspiració de cadascun dels viatgers occidentals. Sistematitzar el món, reduir-lo a través de les paraules com si cada itinerari fora només el peatge necessari per a domesticar el món complet.
Posar nom a les muntanyes, dibuixar-les en el paper, és una maniobra repetida que obsessiona a Occident des dels començaments dels grans viatges. I ordenar, després, l’ordenació mateixa del món perquè res quede sense classificar, catalogat fins i tot allò que és pura conjectura, plantes encara no descobertes, ambició de Linné en el Systema Naturae, aparegut en 1735, un catàleg botànic dissenyat per a incloure totes les espècies del planeta, conegudes o no entre els europeus. Es tracta, segurament, d’una estratègia per a alliberar-se de l’ansietat que genera el diferent: rastrejar el que és familiar en el cas estrany.
No obstant això, posar ordre i nom al món, és una tasca interminable: l’Enciclopèdia és el projecte condemnat a no acabar mai, ja que, malgrat l’esforç, el món, infinit, no acaba d’estar mai nomenat per complet. Més encara. Pres en la seua obsessió classificatòria, Occident confon les terres en la seua necessitat absurda que tot siga idèntic al conegut: cada planta –pura conjectura cap al futur– ajustada a les espècies divulgades.
I en aquesta cerca de la semblança no veiem el que està, sinó allò que hauria d’haver estat. Colom buscava la Xina i, en arribar a Amèrica, va veure la Xina.
Els llocs són el que creiem que són i és ací on sorgeix la paradoxa: eixir de viatge amb l’esperança de confirmar la sospita del similar, amb la fe que el món siga igual a si mateix o, almenys, als relats que ens han contat sobre el món.
De tota manera, els viatges, fins i tot aquells que aparenten ser manipulades rutes turístiques, tenen una mica de reflex de la fascinació cap a l’insubordinable, malgrat que els paisatges són cada vegada representacions culturals, fins i tot els deshabitats si tal cosa existira fins a les extremes conseqüències. També aquells dels quals s’ha exclòs la presència humana tenen implícita la seua petjada a través de l’objectiu de la càmera o de l’ull del pintor. Estar allí, estar veient-los, els confereix un estatus últim d’habitabilitat o, cosa que és el mateix, els contamina d’un rastre: nosaltres.
Nosaltres o el nostre desig: el que necessitem que estiga ací. Una Xina mítica i única que és sempre, per sempre, Catai.
Aquesta Xina és la que dibuixa García Cano és els seus paisatges; aquesta Xina narrada cada vegada com l’espera la imaginació, com ens van comptar que degué ser fa ja tant de temps que es dilueix una mica en la memòria.
II.
“et je vis ce conte byzantin/ publié par les pluies/ sur les fortes épaules de la montagne/ dans l’alfabet fantasque de l’eucalyptus. / et de vrai/ au nom du baobab et du palmier/ de mon coeur Sénégal et de mon coeur d’iles/ je saulai avec pureté l’eucalytus/ du fin fond screupuleux de mon coeur végétal”.
Així començava el poema “Etiòpia” d’Aimé Césaire, recollit en el llibre Noria de 1974 i aparegut per primera vegada deu anys abans en Présence Africaine , en el número especial amb motiu de la independència per als estats africans.
Es tracta d’uns versos escrits des del seu país natal, Martinica, en els quals el gran poeta de la “negritud” canta a aquest continent que, des de la perspectiva del Carib, és el lloc mític de les arrels –“vaig veure la història bizantina impresa per les pluges”– i és el territori de la cruïlla per excel·lència –“el meu cor del Senegal i el meu cor de l’illa” –; aquest espai que sembla, també i sobretot, la comarca bella com la seua escriptura estranya –“belle comme ton écriture étrange”–, aquella que redacta la història entre els espais naturals i damunt de les plantes “impresa per les pluges/ en els muscles forts de les muntanyes/ en l’estrany alfabet dels eucaliptus”.
I el poeta, amo d’un “cor vegetal”, escriu des de les profunditats d’aquesta víscera que és branques i és fulles; escriu al seu torn un alfabet nou amb un poc d’altar màgic i improvisada cerimònia de vudú i sembla enfrontar els lectors amb un conflicte –encara que caldria dir més aviat una aparença de tal–: aquell que sorgeix entre el passat mític i el present imposat.
És el conflicte que el poeta de la Martinica fa patent, encara que és també el conflicte que cadascun de nosaltres hem d’afrontar quan mirem al món i tractem de determinar –estúpidament– quina de totes les realitats ha de ser la realitat mateixa.
III.
Potser per això els paisatges que proposa García Cano resulten tan familiars, malgrat tractar-se d’una cosa més somiada que vista.
Bastaria amb allargar la mà i assaborir la dolçor d’aquestes fruites paradoxals –frescor i verí-, quasi eixides de les històries de Marco Polo: “En aquestes terres el vi es fa amb dàtils i amb altres espècies, i és molt bo. Quan en beuen els homes que no hi estan acostumats, al principi els ho fa passar molt mal i els purga per complet, però després els fa gran bé.”
Bastaria amb submergir-se en aquests paisatges per a recórrer tantes terres fabuloses que només van existir en un lloc secret, ple de sorpreses sobtades; terres de Catai que han quedat gravades en la més poderosa de les retines, la que mira amb els ulls de la imaginació, i que tornarien a ser com les fantasiem en llegir cada llibre de les meravelles. Paisatges de les meravelles pintats per García Cano, lluminosos i precisos com són els somnis.
Paisatges de Catai –llunes, dàtils i plata, sol roig que il·lumina aspre, molt al nord– que es fan ara més familiars, terres en aparença pròximes, a prop, valls domèstiques, els que es trobarien durant qualsevol passeig amb cotxe.
Però es tracta d’una impressió, una altra vegada. La poderosa ràfega de foscor ha envaït els paisatges domèstics com la llum vermella tenyira les terres de Catai i tornen a revelar-se amb una mica d’irrealitat, d’ensomni, de viatge meravellós, conflicte mai resolt entre el familiar/exòtic i l’exòtic/familiar que revela García Cano. En el fons, si la noció de paisatge deshabitat en la seua pintura és una impossibilitat, la idea de paisatge familiar és fràgil i canviant igual que els núvols. Basta una tempesta sobtada i el paisatge entrellucat des de la finestra del nostre jardí es fa un altre, Vall de la Foscor, Catai. Cada Catai. Ho has pressentit?
Traducció: Josefina Catalá Carpintero