Aquestes són les preguntes que es fa tot vertader artista. Les úniques que valen l’alegria (i no la pena, la creació no enllaça amb el fet de penar) quan parlem d’Art.
Un quadre és un espai on la mirada troba un lloc d’acolliment. Un quadre sempre té a veure amb l’hospitalitat.
Una mirada és una acció escòpica, moguda pel desig, dirigida cap a algú o una cosa. Mirada i desig estan entrellaçats. En tota mirada es lligen les inicials de la passió.
En mirar, soc jo qui constitueix el món com a visible. Sense la meua mirada el món no té forma ni color; només existeix el que mirem i el que parlem. Quan done la meua versió d’aquesta visibilitat, quan faig obra -quan, per dir-ho així, done el meu punt de vista- constituïsc el que anomenem una visió, la meua visió pròpia. Fer obra, crear, és doncs realitzar l’epifania d’un judici.
La visió que ens ofereix Miguel García Cano és serena, independent, lliure, a mil llegües de les dictadures visuals de hui com de les d’ahir. Porta la majestat de la seua sensibilitat i de la seua subjectivitat fins a les seues últimes conseqüències: en submergir-se en el més profund de la seua visió aconsegueix l’universal.
Miguel García Cano ens parla d’una veu i ens mostra un paisatge. En quin lloc, en quina regió, en quin país es canta la cançó de Peiwoh? Per causalitat, no estaríem en presència d’una versió de la vox clamantis in deserto? La veu mística de Joan el Baptista, veu que va resistir a la incredulitat de la multitud i va clamar en el desert la vinguda d’una imatge consubstancial a l’Infinit, «Imatge Natural» que assumiria sense fallar l’enigma del visible, romanent com a manifestació lliure i oberta. És el que jo crec.
Miguel García Cano va sentir un dia una veu escrita: la llegenda de la cançó de Peiwoh. I en el seu territori interior, en el més íntim, va sorgir la imatge. La veu gràfica va fertilitzar l’espai mental, l’ànima d’un artista i li va concedir la passió.
El món de l’art hui és un desert… ple d’actes masturbatoris, de fetitxes, de «savis» vestits de retòrica, i replet d’ídols sense bufit. El lloc on es canta la cançó de Peiwoh requereix un lloc més elevat, una muntanya més alta, un Tabor on la llum clara i activa, transfigura. Un artista ho pot tot. Fins i tot transfigurar ─dic transfigurar i no transformar─ la veu en imatge. És el que va fer, ens compten, el primer Creador: siga la llum! La veu es va inscriure com a visibilitat. Més tard, molt més tard, la veu es va fer imatge i va instaurar la passió en el visible. És doncs la mateixa cançó, la cançó del Gènesi. Gènesi d’un cantar que va arribar a les oïdes d’un creador, l’únic ser que podia revelar el que demanava amb insistència el seu destí de veu: fer-se imatge.
Un graciós acudit xinés ens conta que un savi va mostrar amb el dit una preciosa lluna plena a un venerable mestre que acompanyava un dels seus alumnes. El mestre va manifestar immediatament la seua admiració per la bellesa de l’astre. L’alumne es va quedar mirant el dit. Aquesta historieta sempre ens és comptada perquè puguem comprovar la ceguesa d’alguns, oposada a la lúcida visió d’uns altres. En realitat, el que aprenem en aquest relat és que tant el visible com l’invisible no es comparteixen; el visible i invisible d’uns no és el visible o invisible d’uns altres. Davant d’un espectacle, natural o cultural, no veiem el mateix. Tant la ceguesa com la lúcida visió són tributàries de la posició del subjecte en el real. Veure és veure amb la seua condició d’home més o menys lliure. L’alumne no va veure la lluna, però podem dir que el mestre no va veure la mà.
Els quadres de Miguel García Cano ens mostren la lluna sense amagar la mà. Com a pintor, sap millor que ningú, que la mà és l’instrument de la kiropoiesis.1
Tota obra és el fruit de l’acció de la mà, la poiesis de l’home, com la seua llibertat, està entre les seues mans. Obrar, ser obrer és el que desitjava Rainer María Rilke, el més profund dels poetes. És el que tant admirava en Cézanne, qui aconseguia realitzar imatges immortals només amb les seues mans. Aconsegueix la lluna qui obra bé amb les seues mans.
En grec clàssic hi ha dues maneres de dir pintura: kroma i kosmetike. El primer vocable ha llegat a la nostra llengua la seua referència a la visibilitat del color, la paraula «cromatisme» expressa sense ambigüitat per als espanyols de hui, la lluminositat natural i la carnació de les coses. El segon també remet immediatament a una dimensió visual, però en el sentit postís, artificial.
Hi ha pintors compromesos i fidels a la kroma i altres atrapats en la kosmetike. Hi ha pintors que pinten i altres que, incapaços de manifestar una altra cosa que un estèril narcisisme, es pinten. Dit d’una altra manera, que no pinten res. Ser fidel a la kroma implica el coratge de mantindre una posició oberta a l’acolliment de la bellesa (per lletja que siga) és a dir a l’empremta de la dignitat de les coses; ser fidel a la kroma és revivificar, donar carnació, suscitar de nou l’interés pels éssers i les coses perquè re-susciten els més profunds desitjos d’un nou nàixer; ser fidel a la kroma és donar a llum a un món redimit: el nostre. Aquest món que fertilitzen els amants del color, els cromàtics, es diu Futur.
Per a mi, Miguel García Cano pertany, sens dubte, a aquesta categoria de pintor. Havent-lo vist treballar, sé que la seua implicació i la seua tècnica estan en perfecta harmonia. No dibuixa, «xapoteja». El quadre naix en depositar capes i capes líquides de color, que en repòs sumen transparències formant l’espill. Les figures no sorgeixen de la circumscripció d’una forma prèviament delimitada sinó de la lliure organització d’una matèria que a poc a poc dona carnació i visibilitat a un món on es desplega la similitud. Ell em va dir un dia «Jo treballe com la naturalesa, les coses creixen i jo les deixe créixer».
La seua obra també creix dia a dia i el nostre món, per a qui sàpia veure, queda enfortit i enriquit per una nova figura de la llibertat.
__________________________________________________________________________________________________________
[1] Literalment: fer, realitzar amb les mans. La kiropoiesis és la genialitat a les mans de l’home.
Traducció: Josefina Catalá Carpintero